Dos jardins

LA PRECIOSA CONVIVÈNCIA ENTRE DOS JARDINS A PARIS

Com tothom sap, els jardins
des de sempre s’han de cuidar.
I aquí ni ha dos que saben cuidarse.
Formatges arreu i pamtomaquets
coronen el seu Menú.
Siguin renaixentistes o siguin romàntics,
durant la primavera tot bé de Déu
s’hi passeja i contempla sense presses
el creixement delicat de la naturalesa.

Però de jardins n’hi ha de molts tipus.
Aquí només en retrato un parell,
o millor dit, una parella.

Sincerament, l’un m’agrada per
la seva fidelitat a la simetría,
en canvi, l’altre, per
la seva falta de simetría.
Si no heu vingut aquí a l’hivern
no és pas per casualitat,
doncs, Paris, en tals dates,
no és ciutat de per les flors.

Geremeiades o no, el vent les fa ballar.
¡Oh, Gran Zeus! quina paradoxa!
¿Com la debil força d’un cop d’aire
pot fer-les ballar fins l’esgotament,
i en canvi la força de
cent homes ni les inmuta?
Preciosa convivencia entre el què es vol
i el què es desitja.

Per tots es sabut que les flors
lluiten per arriva al sol, peró les
d’aquest jardins ridiculitzen
les lleis de la naturalesa i fan
del seu creixement quelcom heroic
i redefineixen el concepte de convivència.
Al cap i a la fi,
tot depen del tamany de les arrels
 i qui afirmi que depen del tamany dels pètals,
¡menteix!

Sincerament?
Jo tampoc entenc un sol mot,
pero la metàfora és bella,
com tot plegat.
Com Paris, com les Tuileries,
com l’experiencia, com l’amor,
com els Tres egarenses o com el fet
d’estar aquí i ara, llegin
aquests versos,
dedicats a tant curioses
margarites.

 UN JARDÍ RENAIXENTISTA

(Dedicated to mariona) 

Tres mots;
Recta, ordenat i harmònic.

Carregats de linies rectes
aquests jardins solen portarte
pel bon camí, sense confuisió.
L’ordre ajuda a calmar l’anima
i si es vol, es pot contemplar
el sol entre arbres i demes arbustos.
Però per mi, la seva bellesa
recau en el pès harmònic del
conjunt natural.

Els jardins d’aquesta estirp estètica,
per esdevenir bells i encantadors,
no necesiten de la llum del sol africà,
encara que l’agraeixin, amb una mica
d’atenció i aigua, ja n’hi ha prou.

Pero el què és més important,
és que sense criatures, aquest jardins,
son tristos i mancats de vida.
Infants que arrènquin les plantes,
que arrenquin els petals de les flors,
o que arrenquin a plorar allà al mig,
en son una condició indispensable,
perque tot allò que està be,
esdevingui, tot allò que cal educar.

I així, el jardí renaixentista,
es deixa fer de tot,
mentres els petits aristòcretes
i les petites mademoiselles
l’omplen de vida.

  

UN JARDÍ ROMÀNTIC  
(Dedicated to ester)

Tres mots;
alegre, pasional i indecís.
i...tràgic i dubtós i confús i caótic...
Bé, d’acord. No son tres mots,
no se quants poden ser.
Potser en son tants com possibilitats
de felicitat o potser no.
En fi.

Jardins amb més de mil milions
de camins, tants com persones,
es impossible anar mai pel bon camí
doncs, el camí no es fora,
el camí estar rera cualsevol dels seus pètals.
Llavors? Llavors, tot depèn del tamany
de les orelles.

Per tothom sabut, un jardí romàntic
disposa d’una llibertat absoluta,
la naturalesa es desborda,
i el creixement no té mai fi,
-és doncs, etern-. Pero, aquesta llibertat,
n’és també condemna; el mar es gran,
i si ets al mig no pots fer-hi res.
Sigui una barca o sigui un mapa
aquests jardins necesiten d’una guia,
i no la TOP10 que ens venen.
Sincerament no conec mariner
que no disposi de bújula.

Amb el temps, puc dir que conec
algun dels seus camins, i puc afirmar
-al igual que ho faria qualsevol mirall-
que aquest jardí no necesita res més
que aigua, com la que cau, avui a Paris.

Així doncs, rera el dubte, la indecisió,
la incertesa, el caos i aquesta barreja
d’elements naturals, existeix una bellesa
inigualable on tot, absolutament tot,
esdevé, d’una forma extraordinaria,
comprensible i fugaz.

Contruccions d’enormes columnes,
escultures que escupen la veritat,
pintures que descriuen l’orgia dantesca,
balls de màsqueres que sedueixen al diable,
música que només escolten els sords,
i per tot arreu, paraules escrites sense cap sentit.

Es possiblement per això, que avui sóc aquí,
doncs, bufó de mí, no tinc res més a dir.

Terapias de un dandy @pmallafre
Paraules del Penseroso al Allegro i al Moderatto
(Paris, Juny 2007)