Cal anar cap a Cap de Creus

...i cal interpretar i reinterpretar com si no hi hagués demà. 

...i de nou el recorregut.

Alguns, convençuts, hi van veure a Déu, 

d'altres, simplement, uns vents molt forts, 

però la majoria d'ells van acabar-hi tots folls. 

La Tramuntana, 

¡quina mania de posar-li nom!

més que un vent malcriat,

esdevé aquí, 

un pare, tossut i somniador 

que et sentencia pel teu bé. 

De nou, cal obrir els ulls.

Però l’exercici s’acomet sol.

En tot cas, cal tancar-los.

Buscador de sentits,

recorda que el sol enlluerna.

Has saltat mai sense moure els peus de terra?

La tendre interpretació del “M’en vaig a peu” d’en Serrat, és a càrrec, d’una parella que sonaven pels carrers de Cadaqués.

Terapias de un dandy @pmallafre

Barcelona, agost 2012

...primer cal la sang del Drac.

Primer de tot i abans que res, un missatge per tots aquells que condemneu els aldarulls (paraula convergent que em fa petar) d’avui a Barcelona: que us follin.

Em faltaran lectures i em faltarà de tot. Però hi ha coses que em treuen de polleguera, vaja, m'indignen.

Poso un parell o tres de premisses (veritats com punys) que em semblen obvies, pels qui viuen dins l’univers de Walt Disney i no volen venir a viure a Barcelona, avui dia 29 de Març del 2012:

•    Tots els banquers son uns lladres. Roben diners que no son seus...i no se’ls jutge...i no se’ls condemna.

•    La gran majoria de polítics que coneixem son les titelles dels banquers. Son corruptes i agafen diners dels ciutadans. Son persones ridícules amb una pobresa ètica i intel•lectual enorme, se’ls hi veu als ulls.

•    Els antidisturbis son les titelles dels polítics. Residus de 3ra generació. Són gent violenta que els hi encanta pegar. Gent que se solen drogar fortament abans de sortir a fer una carrega. Solen tenir a policia secreta que generen disturbis perquè...

•    ...els mitjans de comunicació mostrin nomes les imatges “apocalíptiques”. I així tots ens posicionem en contra de les mobilitzacions de qualsevol mena.

Dit això, que quedi clar que jo no aplaudeixo aquells que destrossen mobiliari urbà. Però el què segur que no faré es condemnar-ho i ficar-me en una estranya posició de defensa del Poder. Si la gent (no els dirigents de CCOO i demés) surt al carrer, perquè hi surt? Encara no he vist ningú als grans mitjans de comunicació que profunditzi en el tema. Preguntem per la LOGSE i les seves primeres conseqüències reals? pel sistema educatiu que tenim? Pel sistema que ens fa Desitjar el Tenir i no tenim res i cada dia tenim menys? Per l’agressivitat que això comporta? En fi, podríem està hores.

Benpensants convergents del món, tinc un missatge per vosaltres!

A totxs aquells que creguin que guanyarem la guerra llençant roses y llibres: Recordeu, que per què neixi una rosa, primer cal la sang del drac. Teniu, ara més que mai, l’oportunitat única i irrepetible de ficar-vos la llengua al cul. No us emmerdeu en discursos que afavoreixen al poder, al banquer, al corrupte, al lladre i als fills de la gran puta en general. Vull dir, si no teniu opinió, no cal omplir el silenci amb miops excrements racionals del tipus: “aquest son els mateixos que la lien en les celebracions blaugranes” o “a mi no m’afecta la reforma laboral” o la millor, “els antidisturbis no farien res sinó els provoquessin”. De debò, limitat a callar dignament i reconèixer el teu bàndol que ja serà molt. Recorda que a aquest pas, els teus fillxs no tindran dret a paro, manifestació o Vaga. Treballaran 12 hores diàries, tindran un sou menor del teu i la jubilació cap als 80 anys. Això si, cremen un Starbucks i ala, tothom a opinar.

Jo, com a mínim, encara no tinc una opinió al respecte.

Terapies de un dandy @pmallafre

Barcelona, Març 2012

L'inaguantable distinció

Un maltracta mai és a bufetades,
en tot cas, el judici.
Ningú viu de les carícies,
eternament
el sucre és bo a cullerades,
però massa, és perillós.

Acariciar i estripar son cognoms 

d'un mateix mot.
Distingir l'amor del sexe
és d’astut foll.

Homes que es casen per amor,

centenars.
Homes que paguen el seu amor,
milers.
Uns per acariciar i els demés,
per estripar, clar.

Tots sabem que les abraçades
al final escanyen i esgoten.
Tots sabem que els bordells
penjaran el cartell de tancat
el dia que entenguem
aquesta
inaguantable distinció.

Terapias de un dandy @pmallafre
(Barcelona, 2009)

Así habló Marilyn

"Tant de bo l'espera no desgasti els meus somnis".

"Ojalá que la espera no desgaste mis sueños."

Marilyn memorizando texto para escena de Vidas rebeldes (61)

El compte enrere

Celebració dels últims set dies de l'any com a benvinguda de l'any 2007. Un que va neixer un 20 de juliol en va fer una petita simfonia poètica. Aquest poema n'és el preàmbul a l'espectacle interpretatiu.

El compte enrere ha començat
ja fa dies que resto les hores
que em manquen per tornar
allà dins, rere el teu somriure.

Be prou que ho saps, vers dolgut,
et necessito com vós a mi,
part del meu aire sou, sospir,

Així, demà serà el dia elegit
per començar el conte enrera
i aquest bufó que se'l diu poeta
un bonn àpat a preparat al plat,
pel qui la seva ploma agrada digerir.

Així doncs,
set,
sis,
cinc,
quatre,
tres,
dos,
un.
Espera el relat simfònic
que esdevindrà aquí
en les següents tràgiques
nits.

I estima'l com jo ho faig.

Terapias de un dandy @pmallafre
(Terrassa, 24 desembre 2006)

Que et sembla si m'entregues l'ànima?

Dolç migdia de plaer
m'has entregat en aquests dies
de núvols al cel
Que no li permeten al sol
secar-me les llàgrimes
encara sòlides
com roques dins dels pulmons

Davant teu tot és més fàcil,
fins hi tot, el silenci es comporta
com un cavaller

Reina dels escacs
No entens que sense rei no jugaries?
Confessa-li al mirall la teva naturalesa

Sota el teu reialme esperaré
saben que mai tindré accés

Guardià o reina, siguis el què siguis
em despullaré davant teu
amb tota la por
que d'alegria m'omple el cor
que t'he cedit
i sembla, que de moment
tastes a petites mossegades.

T'estimo i no se com arreglar res.

Potser aquest és l'únic camí que podem recorre.

Mentres m'agafis de la mà,
m’agafaràs de l'ànima
Que, des de ja fa temps, només
És teva.
Que et sembla, doncs, si
m'entregues la teva?

Terapias de un dandy @pmallafre
(Terrassa, maig 2006)

Els cent blaus

El llum no funciona
I l'habitació és fosca
cada vegada que hi arribo.
Es el fanal blau del carrer
qui per la finestra il·lumina
el llit

Aquesta foscor em recorda
les nits que hi eres
entre els plegs dels llençols
tacada de mil blaus

Saber que no hi ets
és l'únic motiu pel qual
estem junts, vida meva.

Aquesta nostàlgia
Aquesta por
Em manté dins el taüt
resguardat del sol
qui només m'espera
per cremar-me
els ulls.

Terapias de un dandy @pmallafre
(Terrassa, maig 2006)

Maleïda gravetat

Llàgrimes encara no nascudes, 
condemnada esperança
d'aquesta ànima castigada
 
Harmonies caigudes palpitejo 
sense asfixiar els pulmons
que de roques són plens
 
La meva incertesa vec
com dos cares de la mateixa moneda
plena de sang i robada
per les teves mans desitjoses
símbols lladres i creadores d'art
 
No puc plorar.

Terapias de un dandy @pmallafre
(Terrassa, maig 2006)

Tres mots com punys

Tres son les paraules
que ballen rera l'escenari
de malmeses cortines.
Paraules amb olor d'anhel,
desitjades, sanes i tímides.

Confessar sempre ha tingut
un regust agredolç, brut,
i més en espais eròtics.

Però -saps- que de vides
nomes en viuràs Una,
i també, clar, 
allò del, tempus fugit.
En fi.

He trobat la mes lleugera
de les declaracions, i si,
només consta de tres mots.
La meva Voluntat dita i feta
en tant poc. Tres mots son
els que em deixen mut.
¡A mi!

A un cos despullat,
no cal treure-li la roba.

Vens a dormir?

Terapias de un dandy @pmallafre
(Terrassa, 2007)

Dos jardins

LA PRECIOSA CONVIVÈNCIA ENTRE DOS JARDINS A PARIS

Com tothom sap, els jardins
des de sempre s’han de cuidar.
I aquí ni ha dos que saben cuidarse.
Formatges arreu i pamtomaquets
coronen el seu Menú.
Siguin renaixentistes o siguin romàntics,
durant la primavera tot bé de Déu
s’hi passeja i contempla sense presses
el creixement delicat de la naturalesa.

Però de jardins n’hi ha de molts tipus.
Aquí només en retrato un parell,
o millor dit, una parella.

Sincerament, l’un m’agrada per
la seva fidelitat a la simetría,
en canvi, l’altre, per
la seva falta de simetría.
Si no heu vingut aquí a l’hivern
no és pas per casualitat,
doncs, Paris, en tals dates,
no és ciutat de per les flors.

Geremeiades o no, el vent les fa ballar.
¡Oh, Gran Zeus! quina paradoxa!
¿Com la debil força d’un cop d’aire
pot fer-les ballar fins l’esgotament,
i en canvi la força de
cent homes ni les inmuta?
Preciosa convivencia entre el què es vol
i el què es desitja.

Per tots es sabut que les flors
lluiten per arriva al sol, peró les
d’aquest jardins ridiculitzen
les lleis de la naturalesa i fan
del seu creixement quelcom heroic
i redefineixen el concepte de convivència.
Al cap i a la fi,
tot depen del tamany de les arrels
 i qui afirmi que depen del tamany dels pètals,
¡menteix!

Sincerament?
Jo tampoc entenc un sol mot,
pero la metàfora és bella,
com tot plegat.
Com Paris, com les Tuileries,
com l’experiencia, com l’amor,
com els Tres egarenses o com el fet
d’estar aquí i ara, llegin
aquests versos,
dedicats a tant curioses
margarites.

 UN JARDÍ RENAIXENTISTA

(Dedicated to mariona) 

Tres mots;
Recta, ordenat i harmònic.

Carregats de linies rectes
aquests jardins solen portarte
pel bon camí, sense confuisió.
L’ordre ajuda a calmar l’anima
i si es vol, es pot contemplar
el sol entre arbres i demes arbustos.
Però per mi, la seva bellesa
recau en el pès harmònic del
conjunt natural.

Els jardins d’aquesta estirp estètica,
per esdevenir bells i encantadors,
no necesiten de la llum del sol africà,
encara que l’agraeixin, amb una mica
d’atenció i aigua, ja n’hi ha prou.

Pero el què és més important,
és que sense criatures, aquest jardins,
son tristos i mancats de vida.
Infants que arrènquin les plantes,
que arrenquin els petals de les flors,
o que arrenquin a plorar allà al mig,
en son una condició indispensable,
perque tot allò que està be,
esdevingui, tot allò que cal educar.

I així, el jardí renaixentista,
es deixa fer de tot,
mentres els petits aristòcretes
i les petites mademoiselles
l’omplen de vida.

  

UN JARDÍ ROMÀNTIC  
(Dedicated to ester)

Tres mots;
alegre, pasional i indecís.
i...tràgic i dubtós i confús i caótic...
Bé, d’acord. No son tres mots,
no se quants poden ser.
Potser en son tants com possibilitats
de felicitat o potser no.
En fi.

Jardins amb més de mil milions
de camins, tants com persones,
es impossible anar mai pel bon camí
doncs, el camí no es fora,
el camí estar rera cualsevol dels seus pètals.
Llavors? Llavors, tot depèn del tamany
de les orelles.

Per tothom sabut, un jardí romàntic
disposa d’una llibertat absoluta,
la naturalesa es desborda,
i el creixement no té mai fi,
-és doncs, etern-. Pero, aquesta llibertat,
n’és també condemna; el mar es gran,
i si ets al mig no pots fer-hi res.
Sigui una barca o sigui un mapa
aquests jardins necesiten d’una guia,
i no la TOP10 que ens venen.
Sincerament no conec mariner
que no disposi de bújula.

Amb el temps, puc dir que conec
algun dels seus camins, i puc afirmar
-al igual que ho faria qualsevol mirall-
que aquest jardí no necesita res més
que aigua, com la que cau, avui a Paris.

Així doncs, rera el dubte, la indecisió,
la incertesa, el caos i aquesta barreja
d’elements naturals, existeix una bellesa
inigualable on tot, absolutament tot,
esdevé, d’una forma extraordinaria,
comprensible i fugaz.

Contruccions d’enormes columnes,
escultures que escupen la veritat,
pintures que descriuen l’orgia dantesca,
balls de màsqueres que sedueixen al diable,
música que només escolten els sords,
i per tot arreu, paraules escrites sense cap sentit.

Es possiblement per això, que avui sóc aquí,
doncs, bufó de mí, no tinc res més a dir.

Terapias de un dandy @pmallafre
Paraules del Penseroso al Allegro i al Moderatto
(Paris, Juny 2007)

Versos a sottovoce (VIII)

VIII
Les llagrimes no esborren res

Hi ha coses que es diuen en serio,
i n’hi ha d’altres que es diuen de debò,
aquesta que aquí confesso,
esta molt per damunt de la serietat
i la veritat que hom atribueix al judici.

Res meu m’empeny a fer-t’ho saber,
un secret no es diu ni en confessió.
Però tu, i sobretot els teus ulls, sou
qui m’ho demana, qui m’ho suplica
i qui m’ho ordena.

Amor, t’estimaré sempre, i, sempre t’estimaré.

Això no és pas una afirmació volitiva,
una sentència mística recolzada en la fe.
No amor, això és una certesa racional,
malauradament, pensada i argumentada.
És, senzillament, una realitat encara
no esdevinguda en el pas del temps promès.

I t’explicaré el motiu de la lluminositat:
totes les persones que m’han tocat,
per bé o per mal, son, encara, dins meu,
i l’estima per aquestes, no la perdré mai.

Jo en aquest sentit sóc així;
un pou mancat de cordes i galledes;
una roca caiguda dins l’immens mar;
o l’agulla d’un rellotge que no frena mai.

Si algú m’ha correspost amb el seu amor
per mes mal que m’hagi pogut fer, 
no ha existit mai un retorn cap a l’oblit
les llàgrimes, malgrat immenjables,
no esborren res, no eliminen el passat.
Il·lús, en mantinc l’ innocència permanentment.

El teu novio és així.

Però tu, amor, t‘has presentat dins meu trepitjant,
ofegant i ridiculitzant a tots els demés amors passats.
Amb tu, he après a riure’m de tot allò que estimava.
He après a fer l’amor, dins i fora del llit, he après
a estimar amb majúscules, es a dir, a estimar-te.

T’he coronat, (bitxu o reina), dins meu
com amb ningú ho he fet i com amb ningú ho faré.

Així ho se i així ho sento.

Terapias de un dandy @pmallafre

Dedicated to àngela

(Barcelona, Junio 2009)

Introspecció cíclica d'un mal de panxa

No consegueixo dormí, i
la son es motor de la mala llet, i
la mala llet es fruit dels nervis, i
els nervis son fills d'una impaciencia, i
la impaciencia és produida pel horaris, i
els horaris marquen l'agenda, i
l'agenda és plena de dates d'examens i
els examens em fan por, i
la por mou els meus actes, i
el conjunt dels meus actes son la meva vida, i
la meva vida és teva, i
la teva es meva, i
no consegueixo dormir, i
ja hi tornem a ser...

Terapias de un dandy @pmallafre
Dedicated to àngela

(Barcelona, Maig 2008)