Versos a sottovoce (VIII)

VIII
Les llagrimes no esborren res

Hi ha coses que es diuen en serio,
i n’hi ha d’altres que es diuen de debò,
aquesta que aquí confesso,
esta molt per damunt de la serietat
i la veritat que hom atribueix al judici.

Res meu m’empeny a fer-t’ho saber,
un secret no es diu ni en confessió.
Però tu, i sobretot els teus ulls, sou
qui m’ho demana, qui m’ho suplica
i qui m’ho ordena.

Amor, t’estimaré sempre, i, sempre t’estimaré.

Això no és pas una afirmació volitiva,
una sentència mística recolzada en la fe.
No amor, això és una certesa racional,
malauradament, pensada i argumentada.
És, senzillament, una realitat encara
no esdevinguda en el pas del temps promès.

I t’explicaré el motiu de la lluminositat:
totes les persones que m’han tocat,
per bé o per mal, son, encara, dins meu,
i l’estima per aquestes, no la perdré mai.

Jo en aquest sentit sóc així;
un pou mancat de cordes i galledes;
una roca caiguda dins l’immens mar;
o l’agulla d’un rellotge que no frena mai.

Si algú m’ha correspost amb el seu amor
per mes mal que m’hagi pogut fer, 
no ha existit mai un retorn cap a l’oblit
les llàgrimes, malgrat immenjables,
no esborren res, no eliminen el passat.
Il·lús, en mantinc l’ innocència permanentment.

El teu novio és així.

Però tu, amor, t‘has presentat dins meu trepitjant,
ofegant i ridiculitzant a tots els demés amors passats.
Amb tu, he après a riure’m de tot allò que estimava.
He après a fer l’amor, dins i fora del llit, he après
a estimar amb majúscules, es a dir, a estimar-te.

T’he coronat, (bitxu o reina), dins meu
com amb ningú ho he fet i com amb ningú ho faré.

Així ho se i així ho sento.

Terapias de un dandy @pmallafre

Dedicated to àngela

(Barcelona, Junio 2009)